Era una nit plena d'estrelles que il-luminaven tant el cel que,quan la Maria va decidir néixer sortint del ventre de la seva mare, l'alcova semblava formar part de la resplendor del cel. A l'habitació es va sentir que alguns deien:"això és un bon auguri! Aquesta nena brillarà vagi on vagi". Però aquestes veus eren callades per a en Josep, el pare de l'acabada de néixer. L'home, amb el front arrugat i cara d'enuig, digué que no volia veure la nena. Ell estava decebut, perquè ja que tenia una altra filla anomenada Tamara i ara volia un noi.
Passaren dos dies fins que la Pilar, la mare de Maria, va convèncer el seu marit perquè veiés la nena. Ell hi accedí i, quan la va veure tan grassoneta i amb els seus cabells negres i les seves galtes arrodonides exclamà:"és un cavallot!"
Així, la Maria va anar creixent i educada pel seu pare encarregat de les tasques d'homes, carregant amb tot tipus de pesos perquè el seu pare la valorés com a home.
La Maria va viure la seva infantesa i l'adolescència sentint com la seva vida i la de la seva mare eren per servir al pare. Tot havia d'estar a punt per quan vingués de treballar, servir el menjar, traient-li el plat quan acabés, la roba neta sobre del llit i , posar bona cara quan tornava del bar i venia ebri. Així, la vida de la Maria es convertia en una tortura. Emocionalment no li agradava el que veia a casa seva i en els seus pensaments s'anaven menyspreuant per ser dona. La seva ment i el seu cor no podien suportar que per haver nascut amb cos de dona només servís per ser serventa de l'home de la casa. Quan es queixava a la seva mare sempre n'obtenia la mateixa resposta:"el camí de la dona va després del de l'home!".
Així, la Maria va créixer menyspreant el seu cos de dona. Es vestia com un noi, portava els cabells curts amb "patilles", la cara sense maquillar i fent les tasques que eren més aviat d'esforç i per a homes.
La Maria, en complir els 25 anys, se sentia buida, en els seus dies no hi havia rialles, no sentía emoció per assistir a cap festa, no sortia, ni desitjava estar amb nois.
Un dia, la Maria començà a sentir-se estranya, no podia descriure el que el seu cos sentia. No ho podia explicar a la seva mare perquè li diria que estava boja. La Maria, espantada pels seus símptomes, no sabia què fer. El seu cos a vegades es posava a tremolar amb molt fred i, d'altres el sentia cremar com si tingués molta febre. "Què em passa? Què m'està succeint?". En aquest estat, la Maria va començar a sentir en els seus pensaments com si fos una altra persona qui li parlava. Aquest algú la calmava, la guiava, la treia dels seus foscos dies. Com més trista estava, la veu l'encoratjava a tenir una actitud i pensaments més alegres.
La Maria, a causa del seu estat, alguns dies no podia treballar ni veure ningú. S'estava ajaguda, escoltant i observant el seu cos i com aquesta veu interna l'empenyia aixecar-se i a seguir endavant. La Maria es va adonar que, com que no acceptava el seu cos de dona, s'amagava perquè cap home es fixés en ella. Ella pensava:" els meus dies seran d'estar sola, no viuré servint cap home".
A la Maria, els símptomes en el seu malparat cos li seguien augmentant i com més buida estava, més augmentava el dolor del seu cos.
La Maria se sentia viure dins d'un somni, estar fora de la realitat del món sentint-se diferent de totes les persones que ella coneixia.
Així, la Maria es va introduir en una nit que va deixar de brillar, totalment diferent a la del seu naixement. Cap dels que eren al seu voltant trobava paraules per consolar-la i treure-la del seu estat tan lamentable.
La ment de la Maria va tocar fons. Va sentir el seu cos cremar durant tres dies amb les seves nits i la seva ment va viatjar per un nombre infinit de llocs. Va veure colors dificils de descriure per la seva bellesa, va veure figures i objestes mai vistos, va escoltar músiques de to angelical i, quan va despertar del seu nou món, la Maria es va sentir dir a ella mateixa:"sóc una dona, doncs això he triat ser! Seré companya i amiga de l'home que em vulgui acompanyar en el meu camí, iguals en els drets universals, cap dels dos és més mereixedor d'oportunitats que l'altre. Ara, la Maria sabia que podia viure sola o acompanyada perquè la seva dignitat com a dona estava reforçada.
Loli Gea
Una noche de verano
Mujer, yo hubiera sido tu hijo, por beber te
regada con el amor, la tierra fue mi madre que me permitió crecer en su interior. Lazos de unión profundos conductores de vida son los de una madre y su hija unidas de corazón. Sus risas eran mis alegrías, sus llantos mis lágrimas, su carga sujeto porque ella a mi, me aceptaba al completo. No hay lazos también echos como los de una madre y un hijo, la distancia no existe, ni siquiera la separación, solo la muerte separa el físico en esta unión. Por lejos que te encuentres allí contigo estoy. De la tierra que me distes impregnada sigo yo. El abono de mis raíces son bolitas de tu amor, regando me con esencias surgidas de tu corazón. LOLI GEA
si clavaran puñales en pedazos lo siento caer. Tengo deseos de llorar, desaparecer, huir, no estar presente, sensible al dolor ajeno viendo en sus rostros el reflejo del miedo. ¿Porqué pasar por este infierno? Merece la pena un desprecio por una idea de acogida, perder a los seres queridos por una simple bague ría. Tengo que reflexionar hasta que punto he de callar, me hago daño, me cuesta aceptar que por un desaire se pierda la amistad. Mis pensamientos al lado oscuro se van arrastrándome con ellos perdiendo mi identidad. Alerta tengo que estar para que no me lleven con ellos a un mundo carente de felicidad. LOLI GEA.
